Qui som Accés als nostres articles Materials i documents Fòrums de debat Contacta amb el col·lectiu Enllaços que recomanem Índex del web Convocatòries, mogudes, manis, activitats...
[cap convocatòria]

Web optimitzat per a qualsevol navegador que acomplisca els estàndars del W3C

Contacta amb el webmaster.

Documents i materials
Publicat el 0 - 0 - 2003 a Saó

El futur possible: rehabilitar el territori

Joan Olmos - Enginyer de Camins. Professor d'Urbanisme. Universitat Politècnica de València

Malgrat el caràcter “virtual” d´una bona part de l´economia emergent, i l´ús cada vegada més intens de l´espai radioelèctric per una gran quantitat de negocis, el territori continua essent un objectiu bàsic de l´economia productiva i especulativa. La cerca de “ciutats i territoris competitius” està accentuant la pressió de les grans corporacions transnacionals sobre el medi físic. Hem d´aclarir que, quan parlem de territori, ho fem des d´una concepció global, tot i considerant que la dualitat “ciutat-territori” ha donat pas, en algunes regions del planeta – i l´Arc Mediterrani n´és una mostra- a un territori rururbanitzat, o nebulosa urbana, o continu urbà, o com vulgam anomenar-ho.

Doncs bé, aquesta pressió sobre el territori es caracteritza entre altres qüestions, per la pèrdua d´influència del Govern polític democràtic a favor dels grans interessos transnacionals. Els intents de desligitimar la planificació territorial i urbanística- que va ser una conquesta de la democràcia progressista per tal de servir de contrapés als interessos privats-, estan tenint efectes destructius sobre el territori.

D´altra banda, la presió sobre el medi físic està experimentant canvis qualitatius molt importants. Des de fa uns anys, s´ha introduit el concepte “emprempta ecològica” per tal de mesurar l'àrea de territori productiu o ecosistema aquàtic necessari per a produir els recursos utilitzats i per a assimilar els residus generats per una població definida amb un nivell de vida específic, on siga que es trobe aquesta àrea.

Dit d'una altra manera: es tracta, l'empremta ecològica, del troset de planeta que cada comunitat necessita per a mantindre el seu nivell de vida.

Les grans ciutats, cas de València, han anat transformant el seu metabolisme en els últims decennis: d'un sistema circular, autònom, cap a un sistema lineal, més dependent de l'exterior. Els aliments, l'aigua, els aliments, l'energia, els materials, vénen cada vegada de llocs més diversos i llunyans, i els residus produïts, en compte de reciclar-se en el propi espai, són centrifugats cap a territoris més distants, com és el cas dels residus urbans. El País Valencià, com assenyalen alguns investigadors, utilitza ja els recursos biològics d'una porció del planeta sis vegades més gran que el seu territori

Tot açò produïx una colonització de territoris llunyans per part dels països més “desenvolupats”. La ciutat de València genera tal quantitat de residus urbans que no poden ser absorbits pel seu terme municipal, així que hem convertit en abocadors altres municipis més distants, amb totes les conseqüències socials i ecològiques que això comporta: més contaminació, més transport...

Els Serrans nodreixen la indústria ceràmica de la Plana, comarca aquesta última que suporta la contaminació de l'aire, i sense que aquella tinga cap benefici real.

La creixent demanda d'aigua exigeix transvasaments cada cop més insostenibles: a València, el Túria es va alimentar del Xùquer, i ara se sol·licita de l'Ebre, i a Catalunya estan pensant en el Roine…

Per tot això, els conflictes associats a l'ús del medi físic adquirixen un caràcter global.

Si analitzem els conflictes territorials dels darrers anys als nostres territoris, podem observar trets comuns: Un, de caràcter ideològic, de fons, que contraposa, que confronta “progrés” amb “preservació del medi natural”. D´una banda, el poder, els lobbys, els sectors econòmics i empresarials, les institucions polítiques i una gran majoria de l´opinió pública, desinformada i constantment bombardejada per l´opinió dels media.

D´altra banda, sectors i moviments socials marginals, que iniciaren als anys 60 la revolució verda i a la qual s´han anat incorporant les noves professions compromeses en l´anàlisi dels impactes dels éssers humans.

Hem d´afegir el paper determinant que han tingut, des dels anys 70, institucions internacionals, com el Club de Roma ( amb el seu impactant informe sobre els límits del creixement) i posteriorment les Conferències de Rio, la reunió d´Aalborg, Lisboa.... i una creixent sensibilització a l´Unió Europea sobre la superació de l´antítesi “ desenvolupament econòmic” versus “protecció ambiental”, tot i les seues contradiccions internes respecte de la política econòmica comunitària, de caire clarament expansiu i gens sostenible.

Avui, la nova economia, no sols considera que ambdós termes no són contradictoris, sinó que no hi ha possibilitat de vertader desenvolupament sense integrar-hi la variable medioambiental.

La nova onada expansiva de l´economia iniciada a Europa i a Espanya des de fa uns cinc anys ha accentuat la preeminència del territori com un valor d´ús i ens ha sotmés a un procés vertiginós d´ocupació sense planificació.

Al País Valencià, la situació és força greu. Els processos destructius semblen no tenir límit. Els últims trams verges del litoral - com ara la serra d´Irta - es resisteixen a una voracitat especulativa –i colonitzadora caldria afegir- sagnant. I una xarxa d´autovies amenacen el capital natural de les comarques interiors. Per a remat, la moda de l´alta velocitat ferroviària, que alguns hem denunciat com a un perill de supervivència per al ferrocarril, ens a dut a un debat irracional, on l´única raó sembla ser el greuge comparatiu amb altres nacionalitats.

Les nostres ciutats, en un marc demogràfic estancat, continuen creixent en forma de perifèries monòtones i despersonalitzades, arruïnant, si cal, com és el cas de la ciutat de València, els terrenys més valuosos com l´Horta, o posant en perill ( cas de l´expansió incontrolada del Port) ecosistemes tan valuosos com el de Devesa-Albufera.

Mentrestant, i al mateix temps que proliferen costosíssimes inversions en edificis emblemàtics-la Ciutat de les Ciències-, o s´extenen iniciatives de mercantilització de la Cultura - Terra Mítica,...- els nostres centres històrics cauen a trossos i són abandonats a l´especulació.

La fevra de les infrastructures ( un altre mite recent, adobat amb quatre tòpics: ...que si ajudem al creixement econòmic...que si vertebrem el territori ) ha generat una fragmentació irreversible del nostre territori. Les autopistes i autovies tenen un nivell de disseny i una escala que les fan incompatibles amb un territori complex, dens, ric, on la xarxa de camins locals, la parcel·lació rústica, el sistema de regadius o els rics ecosistemes naturals no entenen de geometria ni de rigidesa.

Quin futur ens espera? ... No hi haurà més remei, si una pressió ciutadana obliga als poders públics a canviar el ritme del model productiu i de consum, que desfer bona part del camí recorregut. “Deconstruir” el territori significarà rehabilitar el medi natural, que afortunadament té una prodigiosa capacitat d'autorregeneració. Eixa és una tasca apassionant per a les pròximes generacions.

Per desgràcia, no tot serà recuperable, però sempre ens quedarà, com va assenyalar el poeta, la bellesa que roman en el record...

Qui som | Articles | Fòrums | Contacte | Enllaços | Inici | Convocatòries
Webmaster: Pere Pasqual Pérez